Excés retòric
Dos professionals debaten sobre ofici, cànon i l'estètica de la desaparició
Alguns debats tenen lloc a les sales de professors. Altres, davant d'un arròs tres delícies a Russafa, entre dos homes que han fet carrera del silenci. Ací vos deixo un breu divertimento sobre ofici, cànon i l'estètica de la violència.
El va trobar en un restaurant xinés del carrer Russafa. Formigó vist, neó vermell, ànecs llagats a l’aparador. L’home menjava arròs tres delícies amb la concentració d’un comptable.
Martorell es va asseure davant seu sense demanar permís. Es fregava el polze contra l’índex, un tic que tenia des de feia anys.
—Tu ets el de les vint-i-sis ganivetades.
L’home va aixecar la vista. Cinquanta anys, potser més. Cara de pare de família, d’entrenador d’aleví, d’alliberat sindical.
—Perdona?
—El del port. El del pàrquing de Nou d’Octubre. El del carrer Sueca, que va eixir a tots els telenotícies.
L’home va deixar els palets sobre el bol.
—I tu qui ets?
—Algú a qui li interessa el teu treball. Des d’un punt de vista, diguem-ne, formal.
—Formal.
—Estètic, si ho prefereixes.
L’home va fer un glop d’aigua. Va indicar-li amb la mà que continuara.
—Endavant.
Martorell va creuar les mans sobre la taula. El gest d’un professor abans d’una tutoria.
—El que fas és interessant, però problemàtic. Hi ha una voluntat de presència en el teu treball que resulta, com dir-ho, excessiva. El gest es veu massa. L’autor es veu massa. I quan l’autor es veu, l’obra deixa de funcionar com a obra i es converteix en document. En prova. En evidència.
L’home va somriure.
—Continua.
—L’eficàcia d’aquesta disciplina, si em permets la generalització, rau precisament en l’absència. El millor treball és el que no existeix. El que no deixa marca, ni rastre, ni signatura. El cos com a text tancat, autosuficient, que no remet a res exterior a si mateix. Mort natural. Accident. Desaparició. Lectures tancades que no conviden a la interpretació.
—I les vint-i-sis ganivetades?
—Les vint-i-sis ganivetades són un error de principiant. Un excés retòric. L’obra col·lapsa sota el pes de la seua pròpia intenció. A més, el ganivet és un instrument vulgar. Massa soroll, massa resistència del material. La carn s’esgarra de manera imprevisible, les costelles desvien la fulla, els tendons s’enganxen. No tens control sobre el traç.
L’home va inclinar el cap.
—Quin és el teu instrument, doncs?
—Fil de niló. Dos mil·límetres de diàmetre. Transparent, resistent, net. No deixa fibres, no deixa rastre, no requereix força bruta. El tall és per pressió progressiva, no per impacte. El material col·labora.
—I tu desapareixes.
—La tràquea cedeix en un punt predictible. La caròtida es tanca sense esquinçar-se. Tot és qüestió de geometria i paciència. Dos minuts quaranta segons de mitjana. Silenci absolut.
—En contraposició als meus treballs.
—El ganivet és sorollós. L’entrada a la carn, el frec contra l’os, la respiració alterada, els sons que fa un cos quan no entén el que li passa. Amb el fil no hi ha res d’això. Només un xiulet suau, gairebé íntim. I després, res.
L’home va empényer el bol cap al centre de la taula.
—Has acabat?
—Només volia que fores conscient de la tradició en què treballes. O contra la qual treballes, aparentment.
—La tradició?
—Trenta anys de feina neta. Casos que no existeixen perquè ningú els ha buscat mai. El jutge Fuster, 2008: infart mentre dormia. El constructor de Torrent: va desaparéixer, la dona va cobrar l’assegurança. El periodista que investigava els contractes de l’Ajuntament: accident de trànsit, cotxe contra arbre, pluja, mala sort. Això és el cànon. Això és el treball que perdura precisament perquè no es veu.
L’home es va recolzar a la cadira.
—I has vingut a explicar-me que el meu treball és inferior al teu.
—He vingut a explicar-te que el teu treball ens compromet a tots. Que quan ixes als telenotícies amb la teua carnisseria, els crítics arrufen el nas i fas que la gent pense en nosaltres. I nosaltres fa dècades que construïm una poètica de la invisibilitat que tu destrueixes amb cada ganivetada de més.
L’home va assentir lentament. Es va tocar el canell esquerre, un gest menut.
—Una poètica de la invisibilitat. M’agrada.
—No és una frase feta. És una disciplina.
—Ja. I això en què em converteix? En el bàrbar que envaeix Roma?
—Si vols dir-ho així.
L’home va guardar silenci uns segons. Quan va parlar, ho va fer amb displicència.
—Hi ha dotze casos només en València que no coneixes, entre 2003 i 2018. Dotze treballs nets, invisibles, canònics, com dius tu. Dotze exercicis d’estil impecables que no van deixar ni una coma fora de lloc.
Martorell no va dir res.
—He passat quinze anys treballant dins de la teua tradició. Perfeccionant la teua poètica. Fil de niló, guants de làtex, dos minuts quaranta segons de mitjana. Entrada i eixida. Netedat absoluta. I saps què recordo d’aquells quinze anys?
—Què.
—El mateix que tu recordes dels teus trenta. Res. El protocol. El moviment. La tècnica perfecta executada en el buit. Com fregar plats. Com dutxar-se. Com qualsevol altra cosa que fas amb el cos mentre el cap és en un altre lloc.
—Això és disciplina.
—I la disciplina no és art. És la mort de l’ànima. I tu ho saps tan bé com jo, però no t’atreveixes a admetre-ho perquè si ho admets, hauràs de replantejar-te trenta anys de treball. I això és massa faena per a l’ego.
L’home es va olorar els dits. Un gest lent, deliberat.
—Vint-i-sis ganivetades. Vols saber per què vint-i-sis?
—Perquè vas perdre el control.
—No. Perquè les vaig comptar. Una per una. Vint-i-sis decisions consecutives de continuar. Vint-i-sis moments en què vaig triar estar allà, present, dins d’aquella habitació, amb aquella persona. I sí, el ganivet és imprevisible. La fulla rebota on no t’ho esperes. El tercer cop va tocar una costella i va desviar-se cap avall. El setzé va trobar una artèria i la sang va eixir a pressió, calenta, amb un ritme propi. El vinté va entrar entre dues vèrtebres i el cos es va arquejar d’una manera que no havia vist mai. Tot això és soroll, dius tu. Tu treballes com el xinés de la cuina. Lliga l’ànec, el penja, espera que es dessagne. Net, sí. Industrial. El meu ganivet és una conversa; el teu fil és una cadena de muntatge.
—Conversa?
—El fil de niló no parla. Executa. El ganivet respon, resisteix, sorprén. La carn té textura, té densitat, té memòria. Cada cos és diferent. Amb el ganivet ho descobreixes. Amb el fil, mai no ho sabràs.
Martorell es va mirar les mans.
—Això és caos. Atzar.
—Això és estar present. Cada gota sap on cau. Cada traç respon a l’anterior. Jo vaig sentir cada ganivetada. I encara les sent. Ací, sota les ungles. Tres setmanes després, l’olor encara hi és. Una barreja de coure i sal i alguna cosa més dolça, com fruita massa madura. Tu sents alguna cosa, dels teus trenta anys de cànon?
—El meu treball funciona.
—El teu treball desapareix. Que és el que vols. Però desaparéixer i funcionar no són la mateixa cosa. Ningú recorda els eficients. Il Mostro di Firenze va matar setze persones en setze anys. Mai el van atrapar. Però el recorden. Estudien els seus talls, el ritual, la posició dels cossos. N’hi ha hagut milers que han matat més, millor, sense deixar rastre. Qui els coneix? El teu treball no mira ningú. Passa i s’oblida i és com si no hagués passat.
—La invisibilitat és l’objectiu.
—La invisibilitat és covardia. De veres estem en un món on matem només per diners? No te’n vas a dormir pensant en aquell jove que va decidir començar a matar perquè matar significava alguna cosa?
Martorell no va respondre.
—Exactament.
L’home es va alçar. Va deixar un bitllet a la taula. Va caminar cap a la porta, es va girar.
—Gràcies per la lliçó de cànon. Molt instructiva.
Martorell no es va moure.
El neó vermell parpellejava sobre els ànecs llagats.
El cambrer va vindre a recollir els bols.
—Vosté prendrà alguna cosa?
Martorell es va mirar les mans. Estaven quietes. Perfectament quietes. Sense el tic. No olien a res.
—Sí —va dir—. Un te verd amb llima, per favor.